Peces que neixen d’una mateixa idea.
Comparteixen forma, intenció o origen, però mai són idèntiques.
Cada una té el seu propi matís.
Noche estrellada
Remolins de color, llum que vibra sobre la foscor. Inspirades en La nit estrellada de Vincent van Gogh, reinterpreten la seva intensitat en forma i matèria. No cerquen reproduir, sinó capturar una sensació: el cel viu, el traç que no s’atura, l’emoció convertida en objecte. Cada peça és un fragment d’aquella nit.
Oro siliente
El blanc no és buit, és superfície viva. Vetes daurades que apareixen com si la llum hagués quedat atrapada dins el material. No hi ha estridència, només presència. La lluentor no busca destacar, simplement respira. Inspirat en el mineral i en l’essencial, on el delicat es converteix en estructura i la imperfecció en llenguatge. Cada forma manté un equilibri entre calma i resplendor.
Mármol vivo
Superfícies que semblen pedra, però no ho són. Vetes que es desplacen, formes que no es repeteixen. El marbre deixa de ser sòlid i es torna lleuger, adaptable, canviant. No és bloc, és interpretació. Matèria que imita, però no copia.
Sa Roqueta
Peças que neixen de la llum i la calma de Mallorca, de «sa roqueta», com la deim els qui hi som d’aquí. Formes que recorden la costa, la pedra treballada pel mar, allò que el temps desgasta i transforma. Textures irregulars, tons càlids, reflexos que canvien amb la llum del dia. Res és exacte, res es repeteix. No són paisatges, són sensacions. Fragments d’illa convertits en matèria. Cada peça guarda alguna cosa d’aquí: la calma, el sol i aquest ritme que no es pot forçar.
Constelación
Fragments de llum suspesos.
Sense ordre aparent, sense simetria. Petits centelleigs que apareixen i desapareixen amb el moviment.
Com si la nit es rompés en partícules.
Flor imperfecta
Peces on la simetria deixa de ser norma. La flor s’obre, es fragmenta, es transforma. La resina recull cada variació, cada vora que no acaba d’encaixar. Allà és on passa.
Copa medio llena
Entre allò que es conté i allò que està a punt de caure. La forma d’una copa com a punt d’equilibri, suspesa en un instant que mai no és fix. La resina i l’acer es troben per donar cos a una idea: el fràgil sostingut pel ferm, el transparent travessat per l’estructural. No és un objecte sobre el vi, sinó sobre el gest de servir, d’esperar, d’aturar el temps just abans del canvi. Res no està complet del tot. I en aquesta incertesa, la forma respira.